El meu pare sempre ha pintat. Des de petiét, l'art ha estat el seu motor, el seu refugi i la forma d'estar al món.

Les seves primeres peces les va crear amb només 14 anys, i jo recordo tota la meva vida veient-lo crear. Si ell ja havia tornat de la feina i no estava a casa, sabíem on era: al seu taller, amb els materials a les mans, creant.

Recordo haver-lo acompanyat a moltes exposicions i visites a galeries, buscant mirades que connectessin amb la seva obra, buscant inspiració i reptes.

Però el que més m'impressiona no és tot el que ha aconseguit, sinó la seva constància: mai ha deixat de crear, ni tan sols quan ningú mirava. Ni tan sols havent de compaginar-ho amb una feina assalariada i responsabilitats familiars.

Per ell, l'art no és una afició ni una professió: és una necessitat. És teràpia.

Una manera d'expressar el que porta a dins i canalitzar les emocions.

Una urgència vital que no entén d’horaris, vendes ni reconeixements.

Sempre ha creat en les seves estones lliures, robant-li temps al descans, malgrat el cansament
i les obligacions del dia a dia.

Aquesta passió, acompanyada d'una entrega constant, és una de les coses que més n'admiro.

I és precisament aquesta perseverança, aquesta capacitat de continuar creant passi el que passi, el que fa que la seva obra sigui tan especial.

Cada quadre de Sebastià és el fruit de més de 50 anys de dedicació sincera.

Però la seva obra no és només allò que es veu, sinó tot allò que hi ha al darrere: una vida sencera d'emoció, sacrifici i amor per l'art.

Per a tu, per a mi, per a tots. Gràcies per ser-hi.

— Marisa Farré